Avui una part de l’equip de l’Obra Social hem anat a visitar l’equipament municipal de Zona Franca per a persones sense sostre. És una instal·lació d’una sola planta, enmig de naus industrials on s’ofereixen un servei de Centre de Dia i un d’Acolliment nocturn.
Es tracta d’un intercanvi de visites pactat entre varies entitats que s’encarreguen a Barcelona de la xarxa d’atenció a les persones sense sostre. En aquest cas concret estem convidats per la Fundació Sant Pere Claver, qui s’encarrega de la gestió del Centre de Dia de Zona franca. Ens rep molt amablement el seu director el Sr. Joaquim Corral.
El Centre de Dia té un horari de 9 del matí a 8 del vespre i ofereix places a 50 persones (homes i dones), la majoria derivades del SIS de Meridiana, d’hospitals o detectades al carrer pels equips de Serveis Socials dels barris. Principalment se’ls ofereix menjar (esmorzar, dinar i berenar), serveis d’higiene (dutxes i bugaderia), atenció mèdica i seguiment sanitari i la possibilitat de participar en algun taller d’inserció laboral, o tractament rehabilitador.
A l’igual que a l’Obra Social, es pretén que la persona acollida es comprometi a participar activament en el procés de millora de la seva situació actual. La realitat però és que allà els arriben persones amb situacions molt complicades i amb un gran deteriorament físic i mental que dificulta la seva reinserció o reubicació en un centre especialitzat ( residències de salut mental, pisos assistits…).
La veritat és que estan molt ben organitzats i compten amb un bon equip de professionals especialitzats en l’atenció a aquest col·lectiu. Ens comenten que només accepten voluntaris amb molta preparació. Els equips s’organitzen en 2 torns, cada un amb un educador, 3 integradors , una treballadora social, una infermera i una psicòloga. A més del director i la subdirectora.
El que ens sorprèn però és el fet que l’altre servei que s’ofereix en el mateix equipament, el d’acolliment nocturn, estigui gestionat per una entitat diferent, en aquest cas Creu Roja. preguntem com s’ho fan per coordinar-se i ens diuen que per mitjà de reunions periòdiques, compartir informació i expedients i sobretot via mail. De fet ara han arribat a un punt d’un cert consens però reconeixen que ha estat difícil i que cal voluntat per ambdues parts.
Visitem també el menjador (que és a la vegada sala polivalent per tallers, TV, lectura…) i la bugaderia.
S’ofereixen per ensenyar-nos la zona dels dormitoris, que durant el dia resta tancada, però tenen la clau per si algun dels usuaris ha de recollir alguna documentació.
El servei de pernoctació consta de 120 places i s’ofereix de 8 del vespre a 9 del matí.
Ja ens adverteixen que no és massa agradable de visitar, quan es disposem a entrar-hi alguns dels usuaris que estan esperant per l’hora de dinar ens diuen amb ironia si coneixem “Guantánamo”, així és com anomenen a aquella part de l’equipament.
Personalment se’m va caure l’ànima als peus, d’acord que és un centre per a casos d’urgència, però tampoc cal tractar-los com a material de rebuig. De fet els dormitoris només són tres, dos per als homes ( en total cent llits), i un d’unes 20 places per les dones ( en tenen un parell de individuals per a casos d’excepció). Bé llits no sé si és correcte, catres, millor. Estructures de ferro amb una mena de tela sintètica doblegada que fa de matalàs ( diuen que per motius higiènics…), la major part són lliteres, però amb tanta poca alçada ( 1 metre vaig calcular) que si la persona de dalt pesa molt, segur que toca la panxa de la de baix. No hi ha cap separació entre els llits, distribuïts en fileres. Tampoc hi ha massa higiene, tot hi estar molt ventilat, les pertinences de cada persona s’amunteguen damunt de cada catre i es tapen amb mantes, alguns deixen les sabates destapades de manera que la sensació és molt estranya, com si estigués ple de gent dormint.
Pels passadissos també hi ha piles de bosses de plàstic amb la roba per la bugaderia. L’olor no és massa agradable, de fet passem per davant les portes dels lavabos, un per homes i un per dones, i ens comenta la psicòloga (que ens fa de guia), que els professionals mai s’han atrevit a entrar-hi.
Penso com l’Ajuntament de Barcelona s’atreveix a permetre allò !!! (de fet aquesta part no l’ensenyen, clar), però ho trobo indigne. Ens comenten que a la nit són freqüents les baralles, i que els usuaris s’han dividit en guettos rivals , els nord- africans, els equatorians, els senegalesos…, i que entre ells es produeixen robatoris, intimidacions, baralles…
Els de Sant Pere Claver són molt discrets, no acusen a ningú, ens deixen treure les nostres pròpies conclusions, però crec que quan s’acabi la concessió actual intentaran obtenir també el servei de nit, com a mínim segur que alguna cosa podran millorar.
Tornem al Cel ( m’ho sembla més que mai), i em demana un dels homes resident opinió sobre el que he vist, em diu que ell va preferir dormir al carrer amb fred que no pas passar una sola nit “acollit” allà dins.
Conclusió: no cal agafar l’avió per anar al quart món, l’autobús arriba fins a Guantánamo.
